Dones i nens primer?

Segurament ho hem sentit en més d'una ocasió, veient alguna pel•lícula o en una sèrie en la qual s'enfonsa un vaixell, hi ha un terratrèmol, una guerra o qualsevol altre desastre.

Aquesta frase comporta tot el context cultural dels drets humans, sabíeu que el 1793 Olimpia de Gauges va publicar la "Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana? I que el primer document que reconeix certs drets de la infància és la Declaració dels Drets del Nen de 1924, impulsada per Eglantyne Jebb, fundadora de l'organització internacional Save the Children?

A grans trets, no és fins la Declaració Universal dels Drets Humans que s'entén que els drets són "inherents a tots els éssers humans, sense distinció alguna de nacionalitat, lloc de residència, sexe, origen nacional o ètnic, color, religió, llengua, o qualsevol altra condició. Tots tenim els mateixos drets humans, sense discriminació alguna. Aquests drets són interrelacionats, interdependents i indivisibles."

Tornem ara als drets de la infància, estem en una setmana dedicada a la infància, el divendres 19 i el proper dissabte 20 de novembre celebrem el Dia Mundial per a la Prevenció de l’Abús i la Violència contra els Infants i el Dia Mundial de la Infància,

Tal com hem ensementat, va ser Eglantyne Jebb qui en 1924 va impulsar la Declaració dels drets del Nen, aprovada en 1979 per l'Assemblea General de les Nacions Unides. Aquesta fita en la història dels drets humans va ser el punt de partida cap a la Convenció dels Drets de la Infància aprovada en 1989. La Convenció és el primer instrument jurídicament vinculant en l'esfera dels drets humans i constituïx en definitiva el primer document important en el qual es reconeix el protagonisme de la infància en la seva capacitat de participar en la societat i d'exercir drets civils i polítics.

La no discriminació, l'interès superior del menor, el dret a la vida, la supervivència i el desenvolupament i el dret a participar són els principis que regeixen la convenció. Tant els estats com l'entorn més immediat al menor (família, tutors, comunitat o responsables legals) tenen l'obligació d'adoptar les mesures necessàries per a garantir els drets que es recullen en ella.

Aquest enfocament també pren forma en els projectes que duem a terme els que ens dediquem a la cooperació. Els projectes de cooperació on la infància és la beneficiària directa, els nens i nenes han de ser subjectes de drets i no objectes de caritat. D'aquesta manera, els nens seran participants actius del seu desenvolupament.

Parlar d'enfocament de drets de la infància en l'àmbit de la cooperació significa promoure accions directes sobre les violacions de drets, reforçar i transformar les estructures per a fer més fàcil la realització dels drets i alhora enfortir les capacitats de les comunitats i de les societats en les quals es desenvolupa el menor.

Tornant a títol d’aquest post “la infància primer!” perquè és una responsabilitat de tots i totes entendre i promoure que nens i nens són ciutadans de present i evidentment mereixedors del reconeixement dels deus drets. 

Feliç setmana de la Infància!

[Adaptació del post publicat al web d'Intervida]

Article recomanat: LA TRIBU (LA ESCUELA DE LA VIDA)

Aquest mes el nostre article recomanant és "La Escuela de la Vida" que Eduard Altarriba publicà al web d'Intervida. En ell ens parla de la comunitat com element educador, sobre la importància de l'educació informal (la que parteix de tots i de cadascuna de les nostres accions) desitjo que us agradi.

LA ESCUELA DE LA VIDA

Dice un antiguo proverbio africano que para educar a un niño hace falta toda la tribu. Cambiemos tribu por sociedad y tendremos una de las claves más ignoradas en lo que se refiere a la educación de la infancia: el fenómeno de la delegación de la educación en la institución escolar, ninguneando la importancia crucial del entorno cotidiano del menor.

A grandes rasgos, y sin ánimos de controversias pedagógicas, podríamos afirmar que hoy la escolarización es el paso necesario para adquirir las habilidades y conocimientos necesarios para formar parte de una sociedad compleja y cambiante. Hasta principios del siglo pasado, la escolarización de los menores no fue un hecho generalizado. Algo que a día de hoy aún no se ha conseguido. Pero antes de esta escolarización obligatoria, los niños y niñas crecían y se educaban en las habilidades necesarias para subsistir en sociedad, o utilizando un símil lingüístico, hablaban perfectamente su idioma sin saber ni jota de gramática.

Así, la escuela no es una transmisión neutra de conocimientos, cosa que han sabido toda clase de pensadores, burócratas, ideólogos y pedagogos como Freire, cuando postulaba las virtudes revolucionarias de sus propuestas pedagógicas o Jules Ferry cuando reformó la escolarización en Francia para inculcar los valores republicanos en el amasijo idiomático y cultural del hexágono. Esta afirmación la deberían saber muchas organizaciones que postulan la educación universal pero, demasiado a menudo, no se plantea la calidad de ella o los procesos perversos de adoctrinamiento o perpetuación de la desigualdad que pueden darse en el aula.

Pero la escuela por sí sola, no forma ni conforma los valores de la sociedad. No se puede desasociar el entorno social del entorno escolar, y si bien la escuela es fundamental en la formación -o deformación- de valores, no puede asumir la responsabilidad de la educación. El problema de las sociedades contemporáneas, especialmente en la posmodernidad occidental, radica en la contradicción existente entre lo que se aprende a las aulas y lo que se percibe en el entorno familiar, la existencia cotidiana, o los medios de comunicación.

A la escuela moderna se le podrá criticar la eficacia, pero raramente la intencionalidad y los valores que quiere transmitir. Pero existe un desfase clarísimo entre lo que los menores aprenden en el aula y lo que viven cuando dejan atrás las puertas del centro educativo. Armonizar esta diferencia requeriría: o bien que la sociedad creyera realmente los valores que el colegio intenta transmitir y actuara en consecuencia, o bien que la escuela se adaptara al mundo real y se basara en valores de competitividad y egoísmo social. Las dos tendencias conviven en la sociedad, en la tribu, y es responsabilidad de todos apostar por una u otra visión del mundo.

Font: Intervida